El Crèdit, gran comèdia i millors actors

El crèdit

No passa sovint que t’arribin tan bones opinions sobre una obra de teatre com ha passat amb el crèdit. Tan diferents amistats com companys del grup de teatre m’havien explicat molt bones coses de l’obra i no ha estat fins avui que hi he anat, al penúltim dia que es pot veure a la Sala Villarroel.

Des de l’inici ja es pot veure que tot passarà en una oficina bancaria on només hi haurà dos personatges. I aquesta és la força de l’obra, la dels dos super actors junt amb un bon guió, en un escenari que és al mig de la sala i va rodant per tal que tothom el vegi des de les diferents perspectives.

Boixaderas i Bosch a El Crèdit

En Jordi Bosch es llueix molt en el seu paper de banquer, però jo sóc molt fan d’en Boixaderas des de fa molt temps i si n’he de triar a un el trio a ell. Curiós veure com els dos personatges també van coincidir en una altra obra que em va agradar molt, Els jugadors, d’en Pau Miró.

L’èxit de l’obra es veu que ha estat total, fins al punt de catalogar-la com a comèdia de l’any i amb moltes setmanes re-programades. Pel que he pogut veure avui, el públic és majoritàriament de 40 a 60 anys, una mica l’edat dels mateixos actors.

Jordi Boixaderas i Jordi Bosch

Segurament que quan llegiu aquest post ja no estareu a temps d’anar a veure-la, tot i que no m’estranyaria que fessin una gira o la re-programessin per més endavant, així que tampoc és qüestió que expliqui gaire l’argument.

Només us diré que tot comença quan un client demana un crèdit i no se li concedeix. L’insistència d’un i la negació de l’altra donen uns girs inesperats desemmascarant una història paral·lela que no agradarà gens a un d’ells. Humor, un guió ple de jocs de paraules i unes interpretacions brillants fan que el crèdit sigui una de les obres que més m’han agradat últimament.

 

Àlex

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Papa, per què centra tant l’Alves si no hi ha ningú per rematar?

Barcelona's Dani Alves kick a ball against Sporting Gijon during their Spanish first division soccer match at Camp Nou stadium in Barcelona

Ja fa dos dies que el Barça va perdre la final de la copa del Rei, després de dir adéu a la Champions uns dies abans. La lliga està més que difícil però no és això el més preocupant.

Guanyar la lliga l’any passat va tapar les carències del primer equip d’un club que ja no és més que un club. Els valors s’estan perdent més ràpidament que un sprint d’en Bale i els moviments (o no moviments) de la junta directiva han creat total desafecció amb els socis blaugrana.

Al soci no se’l pot enganyar i ara ja no són només quatre els tribunerus que critiquen dia si dia també des del seu seient que acostumen a posar lliure pel turista de torn. I és que els diners encara surten de la gallina dels ous però es gasten en fitxatges obscurs que no s’expliquen fins que ja no hi ha més remei i després ja és massa tard.

Ser president del Barça no deu ser gens fàcil però ‘al loro!’. Perquè n’hi ha que no ho van fer tan malament com ens pensàvem i podem dir amb el cap ben alt que efectivament ‘no estábamos tan mal’.

El senyor Rossell no va plegar per les amenaçes ni per res de l’estil. Va plegar per les pressions d’uns companys de junta que van veure com els seus milionaris avals perillaven pel cas del fitxatge d’en Neymar. Al Sandro ja fa temps que li calia una cura d’humilitat i res millor (o pitjor) que rebre-la dels seus companys de confiança.

Em podria extendre molt més amb el tema extra-esportiu però també està bé parlar una mica de futbol. Un dels pocs “errors” que va tenir el bo d’en Pep Guardiola és, des del meu punt de vista, mimar en excés a Leo Messi. En Pep és molt llest i sabia que en Leo era el jugador que marcava les diferències, però què passa quan Messi no juga bé? Que no hi ha res a fer. I així ha estat durant el moment més important de la temporada.

Però què li passa a Leo Messi? Hi ha opinions per a tots els gustos però jo ho tinc força clar. Messi és com un nen petit que juga molt bé a futbol però és un nen petit. Això vol dir que si el nen està enfadat no vol jugar al màxim perquè està enfadat i aquesta és la seva forma de demostrar-ho. És allò de “què et passa, nen, per què estàs enfadat?”. Al que el nen respòn: “vull la pilota!”.

I per què està enfadat el nen Leo Messi? Perquè l’han deixat de mimar. Ja no és el nen maco preferit de la directiva ni de l’entrenador. Ja no és aquell nen intocable i mimat de Pep Guardiola.

I Leo Messi ja no és aquell nen mimat perquè aquesta junta directiva vol vendre’l, vol treure pasta del nen de les gallines d’or. Vol aprofitar que algú estar disposat a pagar els 250 milions d’euros de la seva clàusula de rescissió i treure molta, molta pasta on tothom pugui sucar cullerada.

La jugada de la junta directiva és rodona. Aprofitar la boníssima relació que hi ha amb el patrocinador Qatar per negociar i aconseguir que el conegut jeic àrab president del PSG desembotxaqui la xifra astronòmica.

Començant a parlar esportivament me’n vaig a la part no esportiva i per alguna cosa serà. Esportivament parlant hi ha decisions que no s’entenen i errors de planificació que encara s’entenen menys. No pot ser que un jugador de la casa amb tant de futur i molt de present com Sergi Roberto estigui calentant banqueta com ho ha fet en un any on se li va prometre que jugaria. Es va prometre però no passa res, és jove i ja jugarà. Però potser ho farà en un altre equip, cansat de les falses promeses. Com en Thiago, un crack que se’n va anar perquè inexplicablement no se’l va saber convèncer.

I en Bartra? El millor jugador de la final de Copa que va jugar mig lesionat, l’únic junt amb Neymar que va demostrar orgull blaugrana. En Marc és un central com una casa de pagès que ha d’esperar que es lesioni en Piqué per demostrar que pot ser el central titular del Barça durant molts anys. Quina pena, no saber tenir suficient tacte amb aquests jugadors que senten els colors i que tant ens poden donar en un futur proper o al mateix present, com ja s’ha demostrat.

Parlant de Neymar, per mi una de les grates sorpreses de la temporada. El critiqueu molts i sense raó. És molt jove, és el primer any que juga a Europa i tots sabem de les diferències entre el futbol del vell continent i el Brasil. Les expectatives posades en ell són altíssimes, és un dels jugadors més mediàtics del món i després tot l’enrenou al voltant del seu fitxatge. Tot això sumat al fet que al costat té a un nen anomenat Leo Messi a qui, per molt que ho negui, no li agrada haver de compartir vestuari amb figures que li poden fer sombra.

La situació de Neymar no és fàcil però ell sempre ha donat la cara, amb més o menys encert (jo crec que força). Lluita com el que més, intenta encarar a l’1×1 com ningú i intenta marcar com el que més. Però clar, quan perd una pilota o falla un xut tot són crítiques. Quina llàstima de tribunerus i no tan tribunerus que critiquen a Neymar mentre n’hi ha d’altres que es riuen de nosaltres a la pròpia cara, com és el cas d’en Cesc.

On és en Cesc de l’Arsenal que es deixava la pell al camp? Quan el veig jugar amb aquesta llei del mínim esforç no puc deixar de comparar-lo amb en Gerard Lopez. I és que el Gerard del València no es va tornar a veure mai vestint de blaugrana.

I què dir de Pinto. Conec gent que no juga a futbol i que xuta millor que ell. L’altre dia vaig anar al camp i de debò que no m’ho creia. La desconfiança que trasmet en Pinto amb la pilota als peus influeix molt més del que sembla. I el més greu de tot és que sembla que li doni gust, atrevint-se a driblar atacants de l’equip contrari al més pur estil Higuita. Volem un bon segon porter o un bon animador?

I no puc acabar sense mencionar una jugada que es va donant força durant la temporada però especialment a la final de Copa. El senyor Dani Alves centrant bé una de cada tres vegades. I quan centrava bé no hi havia ningú rematant. Per tant, no se de qui és l’error però alguna cosa falla quan un lateral centra i centra i no hi ha cap jugador rematant. És l’analisi més simple que fins i tot un nen pot fer. “Papa, per què centra tant l’Alves si no hi ha ningú per rematar?” – “No ho se fill, no ho se, fa massa temps que no entenc moltes coses que passen en aquest club que ja no és més que un club”.

 

Àlex

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Dallas Buyers Club, un drama real amb un protagonista sensacional

cartell Dallas Buyers Club

Avui he anat a veure Dallas Buyers Club al cinema Renoir Floridablanca. La història, que és real, no deixa indiferent i fa pensar. El protagonista, en Matthew McConaughey, ho borda durant els 117 minuts que dura la pel·lícula. I en Jared Leto no es queda curt amb el seu paper de travesti. I és que només aquestes dues (oscaritzades) actuacions ja valen el preu de l’entrada.

AMF_7277 (341 of 376).NEF

Com reaccionaries si et diguessin que tens el VIH i només et queden 30 dies de vida? Aquest és el punt de partida d’una història amb un ritme ascendent, que emociona, diverteix i on aprens coses d’una malaltia a la que encara no s’ha pogut trobar cap cura.

Dallas Buyers Club Virus de la Sida

En Ron (el protagonista), en la seva lluita per superar la malaltia i gràcies al seu caràcter incansable, intenta desemmascarar els interessos de la indústria farmacèutica, amb més o menys èxit. Els seus mètodes no són del tot legals però això què importa a qui li queden uns dies de vida?

AMF_5039 (353 of 492).NEF

Dallas Buyers Club no és una pel·lícula super imprescindible però si que és una interessant història, dramàtica i amb tocs d’humor, per passar una bona estona. Amb una actuació espectacular d’en Matthew McConaughey en el seu paper de Ron, un home xulesc i groller que es fa odiar al principi però que acaba per fer-se estimar a mesura que va ensenyant el seu gran cor que tant amaga. I és que tots coneixem algun Ron, oi?

Dallas Buyers Club protagonista secundària

Ah, i una recomanació: aneu a veure-la en VSO, que he vist el tràiler en castellà i la veritat és que perd molt.

Fins a la propera,
Àlex

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Diumenge visitant una masia de Castellterçol i gaudint de Moià

Ei què tal? Espero que tots bé. Avui he desconectat de Barcelona, que ja tocava. I no he anat a Granollers però força aprop, a una masia de Castellterçol. Després hem aprofitat per visitar Moià i dinar una mica en un restaurant que hem trobat en un entorn sorprenent.

un diumenge a Moià

Resulta que uns amics es casen pel maig i els hem acompanyat allà on faran la cerimònia, convit i demés: la masia Brugarolas, dins el terme municipal de Castellterçol. M’ha agradat molt l’espai, un conjunt de casetes en una enorme finca amb una gran masia, tot preparat per allotjar casaments i altres events. Pel maig, una vegada s’hi hagin casat, ja us ho explicaré amb detall però penso que l’han ben encertat escollint aquest lloc.

Masia Brugarolas

Després hem anat a Moià, un poble on he estat més d’un cop però al que mai havia fet gaire cas. I avui a Moià hi havia un gran ambient, en gran part pel seu tradicional mercat dels diumenges. M’ha sorprès veure també bastants hotels i apartaments de lloguer per dies. Turisme a Moià? Doncs si.

el mercat dels diumenges a Moià

Ja a l’hora del migdia, la missió era trobar un restaurant on fessin un bon menú a preu econòmic. I podem dir que ho hem aconseguit. Després de veure algun restaurant del poble una mica car, hem agafat el cotxe per provar fortuna a algun restaurant de carretera (sempre s’ha de confiar en els restaurants de carretera). I ho hem aconseguit però dins un entorn que mai haguéssim pensat: un club de golf, concretament el Club de golf Can Bosch de Sant Feliu de Codines.

club de golf can bosch sant feliu

Hem dinat bé però res espectacular. Jo he menjat un platet d’amanida, fideuà, butifarra d’escalivada amb patates fregides (naturals). De postres: profiteroles de xocolata amb nata. Tot per 12 euros, amb pa, vi i cafè inclòs. La qualitat general ha estat normal bona, però jo em pregunto: es pot demanar alguna cosa més per 12 euros?

dinar a Sant Feliu

A reveure!
Àlex Castells

Deixa un comentari

Filed under Altres

El (possiblement) millor kebab de Barcelona és al Raval, al carrer Joaquim Costa 22

durum al carrer Joaquim Costa

Alguna tarda que estic així amb gana per no haver gairebé dinat, tinc clar on anar: al numero 22 del carrer Joaquim Costa, on es troba probablement el millor kebab de Barcelona. I és que on podia ser si no al Raval.

Kebab Durum al Joaquim Costa

Vagis a l’hora que hi vagis hi trobaràs gent, en un ambient força heterogeni on es barregen joves estrangers afincats al Raval, gent local i turcs, a parts iguals. I ja sabem que trobar turcs en un turc és sinònim d’un mínim de qualitat. Igual que trobar xinesos en un restaurant xinès (cosa més difícil per cert).

menjar un durum al carrer Joaquim Costa

El nom del local és força impronunciable i per això no he considerat posar-lo al títol del post – Bismilla Kebabish es diu. Però jo i més gent sempre li diem Joaquim Costa 22. Al mateix carrer hi ha més locals de l’estil però aquest és el que té més èxit i després d’haver-ne provat uns quants, puc dir que és el millor (per mi clar).

Doner Kevab Barcelona

Al Joaquim Costa 22 l’estrella és el pollastre (el típic pollastre de durum perquè ens entenguem) que condimenten amb unes espècies abans de posar-lo a la roda. Això i el pa, que el fan al moment vagis a l’hora que hi vagis, és el que marca la diferència – un home et prepara la massa, te l’escalfa i ja tens el pa ben calent pel kebab o per acompanyar qualsevol dels bons plats combinats que preparen.

bon durum al Raval

Una altra cosa que m’agrada molt del Joaquim Costa 22 són els preus. Begudes a 1 €, durums a 3,50 €, patates fregides a 1,50 €, plats combinats per 5 €. Demanis el que demanis serà molt difícil que acabis pagant més de set euros. I això sempre s’agraeix.

kevab a Joaquim Costa

Res de franquícies ni bars prefabricats. El Joaquim Costa 22 és un bar dels tradicionals, on no et tractaran amb gaires somriures ni et faran la pilota de forma gratuïta. Tampoc és el local ideal per una cita a cegues (o potser si). El Joaquim Costa 22 és un local on menjar un bon kebab o plat combinat a bon preu i durant tot el dia, acompanyat d’un ambient que té el seu encant, a l’igual que el barri on està situat.

Àlex Castells

Deixa un comentari

Filed under Barcelona

Festival ‘Americana’, de cinema independent nord-americà

Festival Americana

Els cinemes Girona de Barcelona acullen aquests dies un altre festival de cinema independent, l’Americana Film Fest. I aquesta tarda he aprofitat per anar a veure una pel·lícula de la seva programació: The Motel Life.

Cinemes Girona de Barcelona

Quan hem arribat als Cinemes Girona no hi havia gaire gent però després s’ha anat omplint, cosa que m’ha sorprès relativament – aquests festivals atreuen a bastant públic últimament.

Festival de cinema independent a Barcelona

Només entrar, ens han preguntat si teníem acreditació. Hem dit que no i ens han convidat a pagar 4 euros (bé de preu). Després hem vist com hi havia força gent amb l’acreditació. No tinc ni idea de qui són ni qui ho organitza però tots es coneixien i feien veure que eren uns autèntics entesos en cinema (potser ho eren de veritat).

Bar dels Cinemes Girona

M’agrada anar a aquests festivals, bàsicament perquè t’ofereixen veure bones pel·lícules de cinema independent a bon preu i amb bon ambient. I sembla que cada vegada n’estan fent més – al mateix cinema he vist que tenen programat un altre festival de cinema per a finals de febrer, cinema basc. Els hi deu interessar el tema, no? Cinemes plens i organitzadors contents. Win Win!

Festival de cine als Cinemes Girona

La pel·lícula que hem anat a veure m’ha agradat força, més pel guió i els personatges que no pas per la història en si. Val la pena, diria que la pel·lícula va guanyant a mesura que avança (el principi és fluixet). I al final els personatges s’arriben a fer estimar. Al sortir et demanen que puntuis les pel·lícules i jo, de 0 a 5, li he donat un 4. Generós? Potser una mica.

The Motel Life

Fins aquest diumenge 16 de febrer teniu temps per disfrutar d’alguna de les pel·lícules que tenen programades als cinemes Girona, uns cinemes on he anat poquíssim però que tindré en compte a partir d’ara. Mira, gràcies aquest festival heu guanyat un client. Bona jugada companys. Fins la pròxima!

Àlex

Deixa un comentari

Filed under Barcelona

Passant un diumenge respirant Mundial de bàsquet, només una mica

el mundial de bàsquet a Barcelona

Barcelona és, per uns dies, la capital mundial del bàsquet. La raó: el sorteig del mundial que se celebrarà del 30 d’agost al 14 de setembre a sis ciutats espanyoles (Madrid, Barcelona, Gran Canària, Bilbao, Sevilla i Granada). Al voltant del sorteig però, s’hi estàn celebrant algunes activitats paral·leles relacionades. I avui he decidit anar-hi a donar un cop d’ull, primer a la placeta on hi ha la font màgica de Montjuïc, i després a l’Arc de Triomf.

Mundial de bàsquet a Barcelona

A Montjuïc ens hem trobat amb un ambient una mica descafeïnat. Hi havien algunes pistes de bàsquet amb nens jugant 3×3 i una pista central on un speaker animava una mica l’ambient – i el cert és que ho ha aconseguit força. Durant una estona l’home donava la pilota a diferents persones del públic per crear una cistella “impossible” – llençar la pilota a la cistella d’una forma genuina. I s’ha de dir que jo ho he provat amb un llançament passant-me la pilota per darrere, fracassat estrepitosament en el meu intent (no he tocat ni el cèrcol).

Mundial de bàsquet a Montjuïc

Després hem anat a la zona del l’Arc de Triomf, on havíem de trobar-nos amb alguna activitat a la pista que havien montat i també visitar el petit museu itinerant. Però fracàs total al primer intent, ningú a la pista i museu tancat fins a dos quarts de cinc. Així que per fer temps i amb el dia radiant que feia, hem anat a donar una volta pel parc de la Ciutadella, on ens hem trobat amb el típic grup ballant breakdance. Caminant caminant hem anat a parar al parc de l’Estació del Nord, on m’ha cridat l’atenció una batalla d’espases – el friquisme portat a l’extrem.

uns frikis lluitant amb unes espases al parc de l'estació del Nord

Després, com que ens ha vingut la gana i jo ja ho sabia, hem anat a fer un entrepà i unes braves a un bar molt a prop del parc, el Bar Lugo. Havia anat a parar per casualitat fa un temps en aquest bar, a fer unes braves que em van agradar molt. I avui tampoc m’han decepcionat. Els entrepans també els fan bé però les braves són millors, naturals i amb una bona salsa amb aquell punt picant que tan m’agrada. Parlant amb l’amo, ens ha explicat que tenen molt èxit i que en Jordi Évole hi acostuma anar de vegades. El gran Jordi Évole.

patates braves del bar Lugo

Ja a l’Arc de Triomf hem pogut disfrutar, aquest cop si, d’una petita demostració de freestyle i del petit museu itinerant que han montat per l’ocasió. Un espai que bé val la pena visitar (teniu temps fins demà dilluns) i on a la primera foto de dalt em podeu veure entremig de dos monstres del bàsquet, a la següent intentant una elegant safata, i més avall és el meu peu el que podeu veure, junt amb el d’en Kevin Durant.

la copa del món de bàsquet a Barcelona

En general, poc ambient i molt poc ressò entre els barcelonins, en un cap de setmana on Barcelona està sent la capital del bàsquet i, malgrat que molts no se n’han ni enterat, jo no he volgut deixar l’ocasió d’anar-hi a donar un cop d’ull. Perquè jo no sóc una persona de batalla d’espases. Jo sóc de bàsquet. I ara també, com en Jordi Évole, de braves del Bar Lugo.

Mundial bàsquet

Mundial bàsquet Barcelona

Copa del món bàsquet Barcelona

Àlex Castells

Deixa un comentari

Filed under Barcelona, Bàsquet