“No busquis feina”, no per descarat menys encertat article d’en Risto

no busquis feina

No per descarat menys encertat. I no per sobrat menys brillant. L’article d’en Risto Mejide publicat ahir a la seva columna de “El Periódico” i que a baix publico, no deixa ni ha deixat indiferent a gairebé ningú en els encara no dos dies que porta a la xarxa.
Et pot agradar o no el seu estil, però el cert és que en Risto té la facultat de captar moltíssim l’atenció, tan abans a la televisió com ara amb els seus articles. I el creatiu publicitari, que es va fer famós al 2006 gràcies al seu estil calculadament impertinent al programa Operacion Triunfo, ho ha tornat a aconseguir. El seu article “No busquis feina” ha estat el més llegit aquesta setmana a “El Periódico” i un dels més viralitzats també a les xarxes socials.
És per això que m’he animat a compartir-lo íntegrament al meu blog, cosa que no acostumo a fer però tenint en compte que el diari en qüestió exigeix registrar-se per llegir l’article complet, doncs potser així facilito la lectura a algú.

He de dir que comparteixo totalment el contingut, encara que potser no tant la forma. Però el cert és que el paradigma laboral està canviant tan ràpidament que qui no s’hi adapti poca cosa tindrà a dir.
Alguns això ja ho han entès i han canviat el xip. Altres encara esperen que els hi aparegui la verge en forma de feina. A aquests els hi recomanaria que estalviïn els diners que gastarien en ciris i els inverteixin, primer en saber què poden oferir, i després en formar-se, per així reinventar-se. Hi haurà qui no ho necessitarà. Doncs enhorabona. Però ja us dic jo que seran una minoria.
Opinió personal. Com ell:

————————————————————-

No busquis feina de Risto Mejide.png

“No busquis feina. Així t’ho dic. No gastis ni el temps ni els diners, de debò que no val la pena. Tal com està el pati, amb un de cada dos joves i gairebé un de cada tres adults en edat de deixar de treballar, això de buscar feina ja és una mentida, una conya, una mentida i una estúpida forma de justificar la ineptitud dels nostres polítics, la baixada de pantalons eurocomunitària i que poc els importes als que realment manen, que per si encara no ho havies notat, són els que parlen en alemany.

No busquis feina. T’ho dic de debò. Si tens més de 30 anys, has estat donat per perdut. Encara que et diguis Diego Martínez Santos i siguis el millor físic de partícules d’Europa. Tant se val. Aquí ets un pringat massa car de mantenir. On vas demanant res. Si allà fora en tinc 20 de molt més joves que no em demanaran més que una oportunitat, eufemisme de treballar gratis. Apa, aparta’t que em tapes el sol.

I si tens menys de 30 anys, tu sí que pots fardar d’alguna cosa. Per fi la generació del teu país duplica la resta de la Unió Europea en alguna cosa, encara que aquesta cosa sigui la taxa de desocupació. Eh, però no et preocupis, que com va dir el mestre, els rècords existeixen per ser batuts. Tu continua esperant que els polítics et donin un cop de mà, posa a prova la teva paciència mariana i veuràs que bé que et va.

Per això m’atreveixo a donar-te un consell que no m’has demanat: tinguis l’edat que tinguis, no busquis feina. Buscar no és ni de lluny el verb adequat. Perquè l’única cosa a què t’arrisques és a no trobar-ne. I a frustrar-te. I a desesperar-te. I a creure’t que és per culpa teva. I a tornar-te a enfonsar.

No utilitzis el verb buscar.

Utilitza el verb crear. Utilitza el verb reinventar. Utilitza el verb fabricar. Utilitza el verb reciclar. Són més difícils, sí, però el mateix passa amb tot el que es fa real. Que es complica.

Tant se val que et vesteixis d’autò-nom, d’empresari o de treballador. Per si encara no ho has notat, ha arribat el moment de les empreses d’un. Tu ets el teu director general, el teu president, el teu director de màrqueting i el teu recepcionista. L’única empresa de la qual no et podran acomiadar mai. I el teu departament de R+D (això que tens sobre les espatlles) fa temps que té al damunt de la taula l’encàrrec més difícil de tots els temps des que l’home és home: dissenyar la teva pròpia vida.

Sona fotut. Perquè ho és. Però corregeix-me si l’alternativa t’està pagant les factures.

Feina no és un bon substantiu tampoc. Perquè és mentida que no n’hi hagi. De feina n’hi ha. El que passa és que ara es reparteix entre menys gent, que en molts casos es veu obligada a fer més del que humanament pot fer. Ho anomenen productivitat. Una altra mentida, tan manipulable com tots els índexs. Però en fi.

Més val que busquis entre les teves habilitats. Més val que busquis què saps fer. Què és el que domines. Tots tenim alguna habilitat que ens fa especials. Alguna singularitat. Alguna raresa. El que és difícil és no és tenir-la, el que és difícil és trobar-la, identificar-la a temps. I entre aquestes rareses, pregunta’t quines podrien estar recompensades. Si no és aquí, fora. Si no és en el teu sector, en qualsevol altre. Per cert, què és un sector avui dia.

No busquis feina. Val més que busquis un mercat. O dit d’una altra forma, una necessitat insatisfeta en un grup de gent disposada a gastar, sigui en la moneda que sigui. Aprèn a parlar en el seu idioma. I no em refereixo només a la llengua vehicular, que també.

No busquis feina. Val més que busquis un ingenu, o primer client. Redueix les seves pors, ofereix-li una prova gratis, sense compromís, i promet-li que li tornaràs els diners si no en queda satisfet. I pel camí, guanya’t la seva confiança, convenç-lo que et necessita encara que ell encara no se n’hagi adonat. No paris fins a obtenir-ne un . Vindrà acompanyat d’algun però, tu tranquil que els peròs sempre caduquen i acaben caient pel camí.

I a continuació, deixa-t’hi la pell perquè quedi encantat d’haver-te conegut. No escatimis esforços, converteix la seva felicitat en la teva obsessió. Fes-li creure que ets imprescindible. En realitat res ni ningú ho és, però tots paguem cada dia per productes i serveis que ens han convençut del contrari.

Per acabar, no busquis feina. Busca una vida de la qual no vulguis retirar-te mai. I un dia a dia en què mai deixis d’aprendre. Intenta no vendre’t i estaràs molt més a prop que algú et compri de tant en tant. Ah, i oblida’t de l’estabilitat, això és cosa del segle passat. Intenta gastar menys del que tens. I sobretot i per damunt de tot, no t’hipotequis, pensa que si llogues no estaràs tirant els diners, sinó comprant la teva llibertat.

Fins aquí la millor ajuda que se m’acut, el més útil que et puc dir, et diguis David Belzunce, Enzo Vizcaíno, Sislena Caparrosa o Julio Mejide. Ja, ja sé que tampoc t’he solucionat res. Encara que si esperaves solucions i que a més a més aquestes solucions vinguessin de mi, el teu problema és encara més gran del que em pensava.

No busquis feina. Únicament així, potser, algun dia, la feina et trobarà a tu.”

(article extret íntegrament de “No busquis feina” de Risto Mejide, publicat el 19 de maig de 2013 a “El Periodico”)

————————————————————-

Doncs això amics, agafeu el que vulgueu de l’article. Perquè al final, com tot, som nosaltres els responsables de les nostres decisions, els responsables del que fem en el nostre temps que, això si, és el mateix per tothom.

I digueu-li buscar feina, col·laboracions, projectes o com vulgueu. Però que en tinguem d’això. Amb passió, il·lusió i confiança il·limitada en nosaltres mateixos. Amb ganes contínues d’aprendre i millorar. Des de la humiltat. Perquè sense partir d’aquí, tampoc res tindria sentit.

Salut i això!
Àlex

Advertisements

Deixa un comentari

Filed under Altres

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s