No sóc vegetarià però alguna cosa està canviant. “Mamá, ¡Ellos son animales!”


A casa sempre s’ha donat molta importància a cuinar i a menjar bé, cosa que sempre he agraït. De fet, un dels grans records de la meva infantesa són els dinars i els sopars amb la família. Inclús els esmorzars. Aquell moment per a la tertúlia tot gaudint de l’àpat amb els teus, en què sembla que el temps es pari.

Però a casa simplement es cuinava i menjava bé. Sense arribar gaire més lluny. Sense que ningú de la família ni de l’entorn m’expliqués gaire d’on venia el que menjava. I sense que jo tingués la suficient iniciativa com per preguntar ni averiguar-ho. Com havia arribat al meu plat aquell tall de llom que em cruspiria en uns segons? No ho se, simplement me’l cruspia. I aquella llauna de tonyina que costava tant d’obrir, com hi havia arribat fins a la llauna? No ho se, simplement l’obria i la posava a l’amanida. I el got de llet que em prenia amb galetes? Això si que ho sabia, la meva àvia l’anava a buscar a la lleteria. Ara això, ja és més difícil.

El cert és que, ja sigui perquè he crescut en un entorn on mai ningú m’ha fet dubtar de la conveniència o no de menjar carn, o per decisió personal, que no sóc vegetarià. I no m’atreveixo a dir que mai ho arribi a ser, perquè sempre estic obert als canvis. Però de moment no sóc vegetarià. I de fet, conec poca gent que ho sigui, però cada vegada més. I sembla que aquesta tendència no és cap moda sinó que és un canvi profund que s’està produint en la ment de molts consumidors i que va més enllà de menjar o no carn. Els que sapigueu del tema corregiu-me però penso que s’anomena consciència alimentària. Informar-te cada vegada més del que menges. Saber quins processos ha seguit un determinat aliment fins arribar a la teva taula.

El nen brasiler del vídeo, que només té tres anys i es diu Luiz Antonio, es nega a menjar pop perquè és un animal. I no està d’acord amb què s’hagi hagut de matar a un animal per tal que ell se’l pugui menjar. La mare primer insisteix que se’n mengi de pop. Però després, en un acte emocionant i rendint-se al seu petit, li diu que només es mengi les patates.

No sabem si hi ha molts Luiz Antonios en aquest món però que el vídeo s’hagi viralitzat tant a la xarxa amaga un missatge. Alguna cosa està canviant. Algu està passant perquè nens com en Luiz Antonio es preguntin el que no es preguntava l’Àlex quan es cruspia el tall de llom.

– “Mamá, ¡Ellos son animales!”
– “Eh? Entonces cómete la papa”
– “Solo papa y solo arroz”
– “Está bien”
– “Los pulpos son animales”
– “Está bien.”
– “Todos esos son animales”

 

Àlex Castells

Advertisements

Deixa un comentari

Filed under Altres

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s