Totes les cartes sobre la taula per obrir un meló cada dia. Cap. 1: ‘Canvi de plats’

Capítol 1: Canvi de plats

Era una tarda plujosa del març del 2007 quan jo, com cada dilluns, em dirigia a dinar a casa de la Sílvia. Però aquell era un dilluns diferent. Jo venia d’un cap de setmana certament convuls. I a més, no em podia treure del cap allò del meu germà. Li havia tocat la loteria i no m’havia dit res. Deia que la xifra no s’ho mereixia. Cent setanta euros li havien tocat! I diu que la ocasió no s’ho mereixia? Segur que era per no haver-me de pagar aquelles deu cerveses. Si si, les que li havia pagat tot just feia sis dies.

Va ser entrar per la porta i notar-ho de seguida. La Sílvia estava estranya. Aquella mirada perduda. Aquell caminar lent, segur. Aquells moviments tan estudiats. Aquella falta d’espontaneïtat. La Sílvia no era així. O més ben dit, aquella no era la Sílvia que jo coneixia.

El mòbil va sonar. Era el meu germà. Jo no vaig dubtar en agafar-li la trucada. Va ser només despenjar el telèfon quan la Sílvia, amb un gest brusc i decidit, va fugir cap a la cuina. Què estava passant? Què havia fet jo per merèixer aquesta exagerada falta d’atenció? Desconeixent el motiu, no podia dir res més que una cosa. No m’ho mereixia.

“Avui sortim!”. La frase del meu germà era la llum que necessitava. Sortiríem un altre cop. Els dos junts. Aniríem a celebrar els cent-setanta euros de la loteria. El meu estat d’ànim havia canviat per complet.

Vaig picar la porta de la cuina. Volia saber què em faria avui la Sílvia per dinar. El cert és que jo anava cinc cops per setmana a casa seva. Arribava a la una, un quart de dues. Ella em donava la benvinguda amb un somriure. Jo m’asseia en un sofà i obria una llauna d’olives arbequines. A vegades portava alguna cosa. Una ampolla de vi, un vermut. O, quan feia calor, una mica d’aquell gelat d’avellana que tan li agradava.

Jo em sentia realment malament. No entenia com podia haver pensat malament del meu germà. El cert és que mai m’havia fallat. Sempre havia complert amb la seva paraula. Recordo aquell dia, tot just fa un mes, quan em va trucar per quedar amb una de les seves amigues. Era una noia realment simpàtica. Molt simpàtica.

Aquell dia no havia portat cap ampolla ni cap gelat. No havia portat res. Era aquell el motiu de tot plegat? Era per això que la Sílvia estava tan i tan estranya? Estava content. Com a mínim ja sabia el perquè d’aquella fredor. El perquè d’aquella distància.

Ens ho poliríem tot. Aquella nit prometia. Els meus pensaments anaven només en aquella direcció. Amb què em sorprendria avui el meu germà? Quina seria la missió d’aquella nit? Aquell misteri em tenia atrapat. No podia pensar en res més.

“Ara mateix baixo a comprar una ampolla d’aquell vi blanc. El de les grans celebracions. Aquell que vam beure el cap d’any del 2005”. Les meves paraules no van servir per res. La mirada de la Sílvia parlava per si sola. Mai de la vida havia escoltat tan a través d’un silenci. No calia res més. Les cartes estaven sobre la taula. Però quines cartes? Quines eren les normes d’aquell joc tan i tan confús?

L’havia posat en silenci però el mòbil va vibrar. Tant va vibrar que aquell missatge va ressonar per tot el pis. Era el meu germà, qui m’enviava una foto que em tornaria el somriure. Una cambrera vestida d’infermera. A ell sempre li agradaven aquestes estranyes barreges. Però què volia dir amb aquesta foto? El meu cap no estava ara com per posar-me a pensar amb això. Però no ho podia evitar. Havíem quedat amb una infermera en un bar? Aniríem a un bar on la cambrera també era infermera? O potser es tractava d’una festa d’infermeres? No me la podia treure del cap aquella foto.

“Avui faig macarrons a la carbonara. Però no són per tu. N’estic fart, no em compensa. Vull canviar de plats. Vull canviar de vida. Si us plau, obre la porta i…” No m’ho podia creure! No volia cuinar més aquells plats. Els meus plats preferits. No cuinaria més per mi. S’havien acabat aquells dinars!”

La sortida d’aquella nit ja no estava tan clara. No tenia ganes de res. M’havien donat la pitjor notícia que em podien donar. S’havien acabat aquells àpats amb la Sílvia. Havia de trucar al meu germà per explicar-li. Sortir aquella nit amb ell m’aniria bé per esbargir-me, per encaixar la notícia. La beguda m’ajudaria a oblidar. Però no podia fugir de la realitat així com així. Volia saber més.

“Plats nous o no et cuino més!” Ara si. Ara, a més de les cartes, ja sabia quines eren les normes del joc.

Advertisements

2 comentaris

Filed under L'Àlex escriptor i guionista, Totes les cartes sobre la taula per obrir un meló cada dia

2 responses to “Totes les cartes sobre la taula per obrir un meló cada dia. Cap. 1: ‘Canvi de plats’

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s