Fals èxit vs. Veritable èxit

Des de petits, a molts ens diuen que per assollir l’èxit hem de seguir un patró molt definit. L’entorn familiar, els amics, la societat, els mitjans de comunicació. Tot són impulsos que ens volen guiar a la consecució del que jo anomeno fals èxit. Impulsos negatius. Però això normalment un se’n dona compte quan passen els anys. I potser ja és tard. Bé, mai és tard que diuen.

Puntualitzo, poc o molt a tots, que sempre hi ha qui haurà tingut la sort de no patir-ho. Algú a qui ja de petit li hauran inculcat que l’èxit no és això. Una gran sort, sens dubte. Haurà crescut amb un punt a favor.

Però què és això al que jo anomeno fals èxit? Encara que ja us ho podeu imaginar, ho intentaré explicar una mica, que dona per molt el tema.

“Així l’Ernest ja està col·locat oi? Que bé que cobri un sou (no pregunto quan cobra però me’n moro de ganes de saber-ho). A veure si el fan fix. És una bona empresa. I al costat de casa. Quina sort que ha tingut”.

Aprofunditzem una mica amb una típica frase que hem escoltat més d’un cop. És realment important que l’Ernest estigui col·locat i cobri un sou? Doncs relativament. El realment important és que a l’Ernest li agradi la seva feina. Que se’l valori. Que el que faci l’ompli. Que aprengui cada dia. Que estigui rodejat d’un bon ambient de treball, gens tòxic, molt estimulant i on es respiri una passió que es transmeti.
En definitiva, que l’Ernest tingui la il·lusió de llevar-se cada dia ben d’hora ben d’hora per anar a la feina. Que cada dilluns sigui per ell igual que un divendres. Lògicament donem per sobre entès que l’Ernest no treballa sense cobrar. Però ens trobem en uns temps que val la pena remarcar-ho això.

“Hola Ernest, t’agrada el que fas a la feina? Et valoren? S’hi respira un bon ambient? Quan tornes a casa et sents satisfet del que has fet? Tens il·lusió per aprendre algu nou cada dia? Sents passió pel que fas?

Ep, amb aquestes preguntes ja comencem a parlar de veritable èxit. Ja ens comencem a entendre doncs.

Necessitem diners per viure. A dia d’avui i fins que no s’inventi alguna forma d’intercanvi diferent, això és una evidència. I per molts que estiguin sorgint noves formes d’intercanvi i demés, serà així molts anys més.

Però quants diners necessitem realment? Necessitem estalviar? Potser per anar de vacances si. I fer una mica de guardiola ja va bé pel que pugui passar. Però necessitem estalviar pel sol fet d’acumular? I aquí va el meu NO rotund. L’acumulació material no ha de ser l’objectiu. Ei, tal i com ho veig jo. Que sempre hi haurà algú a qui el farà content acumular coses. I jo que ho respecto, només faltaria. Però jo no sóc d’aquests.
I parlo des de la prespectiva d’algú que ha estat acumulant coses molt temps durant la seva vida. I potser és per això que des de fa uns anys estic aplicant un canvi molt radical en aquest sentit. El de desprendre’m de la majoria dels meus objectes materials. Ja sigui venent, donant o tirant. El meu camí cap al minimalisme. El que jo considero com la meva evolució com a persona. Però d’això ja en parlaré un altre dia, que es mereix un post. O uns quants 😉

Per tant, podríem dir (jo ho dic) que no condicionar l’èxit a la possessió d’objectes materials ja es pot considerar com a èxit. Què, us he sorprès aquí eh! 😀

La veritat és que tinc tantes coses al cap sobre aquests temes que no pararia mai d’escriure. Perquè m’agrada escriure. I no fa pas molt que ho he descobert que m’agrada tant. I això per mi ja és un veritable èxit. El de descobrir què t’agrada, què t’apassiona, què t’omple, descobrir nous hobbies amb els que disfrutis i que a més t’ajudin a evolucionar en tots els aspectes.

Un altre exemple. A mi sempre m’ha agradat el teatre. L’humor. Fer gràcia i que me’n facin. Riure. Penso que viure la vida des d’una prespectiva menys seria ajuda molt. Penso que relativitzar és una de les claus per viure la vida en plenitud. Encara que no sempre pot un agafar-se un la vida amb humor. Però si més del que molts pensem.

Bé doncs, al que anava. Que sóc una mica teatrer però sempre de forma dispersa. I sempre m’havia passat pel cap apuntar-me a algun grup de teatre. I això és el que també em deia el meu entorn (molts cops l’entorn també és positiu).

Doncs les casualitats van fer que aquest any comencés amb un grup de teatre d’aquí a Gràcia. Tot ha anat molt ràpid i al maig ja vam fer la funció. El cert és que no em podia creure que amb tan poc temps estigués ja actuant davant de públic. Per mi va ser tot un repte tot plegat i he de dir que superat. Perquè tot va anar rodat. Ara puc dir que els meus companys són amics (o això crec jo jaja) amb els que a vegades anem a fer unes cerveses i quedem per veure alguna que altra funció de teatre. Això per mi també és el veritable èxit. El d’haver descobert la meva passió pel teatre desenvolupant habilitats que tenia amagades. I l’haver conegut gent amb qui comparteixo molt bones estones.

Però també hi ha èxits més ràpids i simples. I no parlo de signar cap contracte. Com quan fa unes setmanes vaig mig inventar-me una recepta d’un plat de pasta. Espaguetis amb escopinyes i tonyina, concretament. Primer vaig investigar algunes receptes per Internet i al no veure’n cap que em convencés, vaig idear la meva pròpia recepta. El resultat, per la meva sorpresa, va ser excel·lent. I després em vaig animar a compartir la recepta al blog. Vàries han estat les persones que des d’aquell dia m’han comentat el tema. “Carai, ja ho provaré”. “Ostres quina combinació”. “Bona pinta”.

Poc m’hagués imaginat jo que acabaria escrivint una recepta de cuina en un blog. I direu, quin flipat. Doncs flipat o no, per mi tot això també va ser un èxit. El sortir de la meva zona de confort investigant i improvitzant un nou plat. I que després hi hagi gent que m’agraeixi l’haver-ho compartit al blog, comentant-me que ho provarà.  Èxit efímer, o potser no. Perquè jo seguiré provant de cuinar nous plats 😀

Aquest post l’he escrit de forma així una mica dispersa però prometo ordenar una mica els temes en futures entrades per parlar una mica de tot plegat. Perquè són tantes les idees que tinc al cap i que trobo interessant compartir.

Trobar el temps per fer-ho i escriure-ho és tot un repte per mi. Perquè no és tan fàcil escriure sobre l’auto-estima, l’èxit, la possessió, la gelosia, les relacions… Com escriure de temes més lleugers com la rumba dels bombers de Vic o el català d’en Neymar… Però ho faré. I tan que ho faré.

Salut i (veritable) èxit
Àlex Castells

Advertisements

4 comentaris

Filed under Altres

4 responses to “Fals èxit vs. Veritable èxit

  1. Kim

    No pateixis per l’ordre, si el missatge és bo, arriba, i aquest ho era. Felicitats!

  2. hprims

    Ets un crack Àlex 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s