Category Archives: Bàsquet

Passant un diumenge respirant Mundial de bàsquet, només una mica

el mundial de bàsquet a Barcelona

Barcelona és, per uns dies, la capital mundial del bàsquet. La raó: el sorteig del mundial que se celebrarà del 30 d’agost al 14 de setembre a sis ciutats espanyoles (Madrid, Barcelona, Gran Canària, Bilbao, Sevilla i Granada). Al voltant del sorteig però, s’hi estàn celebrant algunes activitats paral·leles relacionades. I avui he decidit anar-hi a donar un cop d’ull, primer a la placeta on hi ha la font màgica de Montjuïc, i després a l’Arc de Triomf.

Mundial de bàsquet a Barcelona

A Montjuïc ens hem trobat amb un ambient una mica descafeïnat. Hi havien algunes pistes de bàsquet amb nens jugant 3×3 i una pista central on un speaker animava una mica l’ambient – i el cert és que ho ha aconseguit força. Durant una estona l’home donava la pilota a diferents persones del públic per crear una cistella “impossible” – llençar la pilota a la cistella d’una forma genuina. I s’ha de dir que jo ho he provat amb un llançament passant-me la pilota per darrere, fracassat estrepitosament en el meu intent (no he tocat ni el cèrcol).

Mundial de bàsquet a Montjuïc

Després hem anat a la zona del l’Arc de Triomf, on havíem de trobar-nos amb alguna activitat a la pista que havien montat i també visitar el petit museu itinerant. Però fracàs total al primer intent, ningú a la pista i museu tancat fins a dos quarts de cinc. Així que per fer temps i amb el dia radiant que feia, hem anat a donar una volta pel parc de la Ciutadella, on ens hem trobat amb el típic grup ballant breakdance. Caminant caminant hem anat a parar al parc de l’Estació del Nord, on m’ha cridat l’atenció una batalla d’espases – el friquisme portat a l’extrem.

uns frikis lluitant amb unes espases al parc de l'estació del Nord

Després, com que ens ha vingut la gana i jo ja ho sabia, hem anat a fer un entrepà i unes braves a un bar molt a prop del parc, el Bar Lugo. Havia anat a parar per casualitat fa un temps en aquest bar, a fer unes braves que em van agradar molt. I avui tampoc m’han decepcionat. Els entrepans també els fan bé però les braves són millors, naturals i amb una bona salsa amb aquell punt picant que tan m’agrada. Parlant amb l’amo, ens ha explicat que tenen molt èxit i que en Jordi Évole hi acostuma anar de vegades. El gran Jordi Évole.

patates braves del bar Lugo

Ja a l’Arc de Triomf hem pogut disfrutar, aquest cop si, d’una petita demostració de freestyle i del petit museu itinerant que han montat per l’ocasió. Un espai que bé val la pena visitar (teniu temps fins demà dilluns) i on a la primera foto de dalt em podeu veure entremig de dos monstres del bàsquet, a la següent intentant una elegant safata, i més avall és el meu peu el que podeu veure, junt amb el d’en Kevin Durant.

la copa del món de bàsquet a Barcelona

En general, poc ambient i molt poc ressò entre els barcelonins, en un cap de setmana on Barcelona està sent la capital del bàsquet i, malgrat que molts no se n’han ni enterat, jo no he volgut deixar l’ocasió d’anar-hi a donar un cop d’ull. Perquè jo no sóc una persona de batalla d’espases. Jo sóc de bàsquet. I ara també, com en Jordi Évole, de braves del Bar Lugo.

Mundial bàsquet

Mundial bàsquet Barcelona

Copa del món bàsquet Barcelona

Àlex Castells

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Barcelona, Bàsquet

Presentació del llibre de l’Anthony Daimiel, el ‘jugón’ del periodisme

presentació del llibre d'en Daimiel

Ahir dimecres vaig estar present a la presentació del llibre de l’Anthony Daimiel El sueño de mi desvelo en un acte que es va celebrar a la Sala Àmbit Cultural del Corte Inglés del Portal de l’Àngel. Un espai que es va quedar petit per la gran quantitat de fidels seguidors d’en Daimiel que ens hi vam desplaçar. Perquè, tal i com va dir el bo d’en Jordi Robirosa, “todos estos que han venido han venido por ti, Antoni”. I tenia tota la raó del món, “vinimos por ti Anthony!” 😀

Jo de l’acte me’n vaig enterar el dia abans pel facebook d’en Jordi Robirosa, que el va acompanyar a la presentació per exprés desig d’en Daimiel. Es veu que mantenen una molt bona relació. Per cert, algun dia d’aquests parlaré d’en Jordi i el seu facebook, un exemple a seguir sens dubte.

La poca més d’una hora que va durar la presentació va passar molt ràpida. Primer el bo de l’Anthony va explicar una mica de què anava el llibre – bàsicament són aventures i vivències seves a l’NBA, que no és poc – per després agraïr a la gent que l’ha acompanyat al llarg de tots aquests anys. Hi va haver una distinció lògica cap al malaurat Andrés Montes. Un Andrés que per cert va ser molt anomenat durant tota l’estona, amb molta naturalitat. Allà on estiguis, descansa en pau Andrés! També hi va haver menció especial cap al Marc Gasol, que ha escrit el pròleg i amb qui l’Antoni manté una molt bona relació també, tal i com explica en aquest minut de vídeo que vaig gravar jo mateix.

Durant la segona part de la presentació hi va haver el clàssic torn de preguntes i on jo també vaig fer la meva. Ja acostuma a ser un clàssic això de fer una pregunta allà on vaig- sempre i quan hi tingui interés clar. No se, m’agrada això d’escoltar al ponent però també m’agrada la sensació de parlar-hi directament, preguntar exactament el que jo vull.

I en aquest cas vaig interesar-me per “¿cuál es la relación que tenéis los periodistas extrangeros con los jugadores americanos? ¿Existe relación estrecha con algunos de ellos? El cert és que jo volia que m’expliqués una mica tot això de la crònica rosa i tal però potser no vaig saber preguntar-ho bé. Després però, vaig fer una contra-pregunta. “Y así más extra-deportivo, os encontráis? los véis a los jugadores, en alguna fiesta quizás?” – “Bien, las fiestas se tienen que buscar, las fiestas las buscamos”. Aquí ja et vas mullar una mica més Anthony però no gaire. I és que el somriure d’en Robirosa els delatava. La de festes que us heu marcat pels EUA eh punyeters! 😉

Força preguntes anaven del seu futur, de la seva persona, de la seva motivació i tot això. I l’Anthony es va sincerar força quan va dir, per exemple, que sovint el cansava això de treballar sempre de matinada. Que la motivació cega del periodista vocacional dels primers anys l’havia perdut fa temps. Que per davant de tot ell era periodista i no especialista en NBA, per allò de no encasellar-se massa en aquests temps que corren.

També hi va haver moments per l’humor. El subtil humor d’en Daimiel que tan ens agrada. Com quan li van preguntar pels seus equips preferits així en general. “Pues mira, de la NBA los Wizards. Aquí en España, el Fórum de Valladolid, que es donde nací y crecí. Y el Atlético de Madrid. El Atlético gana más que los Wizards y el Valladolid está a punto de desaparecer…” O quan va explicar que “en las finales, cuándo a la media parte hacía cola en el lavabo junto con unas 50 personas, un hombre gritó San Antonio are gonna win this game!! Todo el mundo pasó de él. Y estábamos en Miami!! Aquí hubiera sido impensable”.

També hi va haver temps per parlar una mica de l’ACB. I aquí en Daimiel va anar directe al grà. Va comentar que la nostra lliga va força mal encaminada. Que han de canviar moltes coses a tots els nivells, però sobretot a nivell televisiu. I és que no pot ser que la segona lliga del món es cuidi tan poc a nivell de retransmissions. A nivell de producte en general. Com anècdota, o tan anècdota, va comentar que a l’Iturriaga no li pagava l’ACB. Li pagava Endesa! Un clar símptoma de com estan les coses per la seu del C/Iradier.

Per cert, si us interessa el tema de l’ACB, el màrqueting esportiu i demés, us recomano seguir la compte de Twitter del Capità Enciam. És un economista molt entès amb tots aquests temes i que ademés – i aquesta és la raó fonamental per seguir-lo – sempre té informació de primera mà. D’on la treu? no ho se. Serà de contactes que té per tot arreu però us asseguro que no acostuma a fallar. Amb un estil directe, consís, engrescador i força polèmic s’ha guanyat certa fama dins el món del bàsquet. Amb també molts detractors, com és lògic. Un referent, sens dubte.

Fet aquest parèntesis que penso que bé valia la pena, continuo. L’Anthony va comentar moltes més coses, i també de jugadors. Com en Lebron, que l’ha sorprès molt positivament els ultims mesos amb el seu lideratge. Com en John Stockton, la persona més amable que s’ha creuat mai. O com en Mutombo, de qui diuen que té la veu més greu i peculiar de la història de la llliga.

Dir que en Jordi Robirosa també anava intervenint, amb les seves inacabables anècdotes. Com quan es va  parlar de la diferència de passió amb què es viu el bàsquet als Estats Units i a Europa. En Jordi va comentar que l’afició més passional amb diferència és la lituana. Que més d’una hora abans ja omplen el pavelló per veure l’escalfament, previ haver comprat quatre cerveses per persona. I és que això és impensable a l’NBA. Això de veure l’escalfament vull dir 😀

afició de bàsquet lituana

Grans aplaudiments van tancar l’acte, tal i com es pot veure en el curt vídeo que vaig gravar des d’Instagram. I és que la gent que va venir era gent de bàsquet, gent d’NBA. Però sobretot, gent de Daimiel. I la llarga cua posterior per firmar el llibre no donaven lloc al dubte.

Un llibre que està tenint un èxit brutal. No tant per com està escrit ni pel boca a boca ni per res d’això, sinó per qui l’ha escrit. Una persona discreta, natural, sincera, plena d’humiltat. Un Anthony Damiel a qui ahir vaig tenir el gust de conèixer. El ‘jugón’ del periodisme!

Àlex Castells

2 comentaris

Filed under Barcelona, Bàsquet

Hola, em dic Lebron i no em cal una escala per posar el meu cap a l’alçada del cèrcol

Lebron James amb el cap al cèrcol

El cap d’un jugador a l’alçada del cèrcol. Es veu molt poc això, per no dir mai. Però si hi ha un jugador que ho pot fer aquest és en Lebron. La foto, que també he penjat al meu tauler de bàsquet a Pinterest, capta perfectament el moment. I és que el bo d’en Lebron pràcticament es menja el cèrcol, així dit de forma literal. Brutal Lebron, brutal foto!

Àlex Castells

Deixa un comentari

Filed under Bàsquet

Karl Malone disfressat de Felipe Reyes. Un Madrid superior arranca la victòria del Blaugrana

Navarro Dependència

Un Madrid molt més concentrat ha aconseguit  la victòria en el tercer partit de la final dels Play-Off. Els blancs, que han basat el seu joc ofensiu en el triangle Llull, Mirotic, Felipe, han dominat amb certa facilitat durant tot el partit a un Barça més nerviós que ha anat a remolc.


Massa joc exterior, massa Navarro – Dependència

No es pot dependre sempre de Navarro. El Barça necessita més referents ofensius. I tot i que en Saras si que ha estat a l’alçada, el Barça necessita que més jugadors tirin del carro. Com Marcelinho, el base teòricament titular i que ha estat gairebé inèdit en tot el partit. Necessitem que donis un pas endavant Huertas! O Sada, demostrant que el seu últim excel·lent partit va ser l’excepció que confirma la regla.

Navarro i Saras. Saras i Navarro. Dos jugadors que se senten còmodes amb el joc anàrquic que ha practicat avui el Barça en molts instants del partit. Un joc massa exterior.

Joc interior gairebé nul

El joc interior també mereix un toc d’atenció. O millor dit, una renovació. Amb la lesió de Jawai, se sumen els problemes físics de Lorbek. Un Lorbek que cobra 3 milions d’euros per temporada i no ha estat ni molt menys al 100% en cap moment d’aquesta temporada. El grec Mavro fa poc que ha aterrat i prou que ha fet en els anteriors partits. En Tomic no és el Tomic de la lliga regular. I en Todorovic està  molt verd i els àrbitres se l’han agafat amb ell, tot s’ha de dir. Ai, que fàcil que és pitar faltes ingenues als jovenets! No em vull deixar al bo d’en Wallace, que prou que fa també. Però… és un jugador per tants minuts? Lluitador si i bon tirador també. Però res més.

Em sembla que era en Manel Comas que deia sempre: “mínimo una pelota dentro en cada jugada. Después ya veremos, pero mínimo una pelota dentro”. Totalment d’acord, posar una pilota dins la zona obre la defensa i permet més circulació de pilota i opcions en atac. “Balones dentro hombre, más balones dentro”. Clar que si los “hombres de dentro” no estan a l’alçada…

Karl Malone disfressat de Felipe Reyes

Així doncs, és normal que en Felipe Reyes es converteixi en amo i senyor dels cèrcols, tot i les seves limitacions d”alçada (recordem que en Tomic li treu 13 centímetres!). No és que vulgui treure-li mèrits al Felipe, ni molt menys. Però no pot ser que un jugador com ell doni aquest recital dins la zona. I no és la primera vegada que passa. Els interiors del Barça han d’estar molt més agressius en el cos a cos. Tot i així, insisteixo, em trec el barret davant la feina i encert de Felipe Reyes. Lluita incansable, sempre hi és. Los viejos roqueros nunca mueren!

A tot això li hem d’afegir que en Mirotic ha fet el seu millor partit de la serie. El cert és que la mobilitat del montenegrí és molt difícil de parar. I més tenint a un “4” tan lent de cames com en Lorbek. Els seus llançaments des de la cantonada estan fent força mal en jugades clau. Però això ja ho sabíem no Pasqual?

Llull més que mai

En Sergi Llull també mereix un capítol a part avui. Sempre he dit que veig al mallorquí un jugador més complet que en Rudy. I com a mínim el partit d’avui m’ha donat la raó. Ha sortit amb una concentració total. I és que la velocitat amb què encara el cèrcol en les seves transicions amb la pilota és única. Els scouters que hi havien avui al Palau hauran pres bona nota avui del nano. Jo sempre he pensat que és un jugador NBA total!

Diumenge més

Barça 72 – Madrid 84, però no passa res. Estic convençudíssim que hi haurà cinquè partit. Diumenge, quart partit, a les 7 de la tarda. I jo espero estar recuperat de la ressaca per comentar-ho. Go on Barça, go on!

Àlex Castells

Deixa un comentari

Filed under Bàsquet