Category Archives: Uncategorized

El Crèdit, gran comèdia i millors actors

El crèdit

No passa sovint que t’arribin tan bones opinions sobre una obra de teatre com ha passat amb el crèdit. Tan diferents amistats com companys del grup de teatre m’havien explicat molt bones coses de l’obra i no ha estat fins avui que hi he anat, al penúltim dia que es pot veure a la Sala Villarroel.

Des de l’inici ja es pot veure que tot passarà en una oficina bancaria on només hi haurà dos personatges. I aquesta és la força de l’obra, la dels dos super actors junt amb un bon guió, en un escenari que és al mig de la sala i va rodant per tal que tothom el vegi des de les diferents perspectives.

Boixaderas i Bosch a El Crèdit

En Jordi Bosch es llueix molt en el seu paper de banquer, però jo sóc molt fan d’en Boixaderas des de fa molt temps i si n’he de triar a un el trio a ell. Curiós veure com els dos personatges també van coincidir en una altra obra que em va agradar molt, Els jugadors, d’en Pau Miró.

L’èxit de l’obra es veu que ha estat total, fins al punt de catalogar-la com a comèdia de l’any i amb moltes setmanes re-programades. Pel que he pogut veure avui, el públic és majoritàriament de 40 a 60 anys, una mica l’edat dels mateixos actors.

Jordi Boixaderas i Jordi Bosch

Segurament que quan llegiu aquest post ja no estareu a temps d’anar a veure-la, tot i que no m’estranyaria que fessin una gira o la re-programessin per més endavant, així que tampoc és qüestió que expliqui gaire l’argument.

Només us diré que tot comença quan un client demana un crèdit i no se li concedeix. L’insistència d’un i la negació de l’altra donen uns girs inesperats desemmascarant una història paral·lela que no agradarà gens a un d’ells. Humor, un guió ple de jocs de paraules i unes interpretacions brillants fan que el crèdit sigui una de les obres que més m’han agradat últimament.

 

Àlex

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Papa, per què centra tant l’Alves si no hi ha ningú per rematar?

Barcelona's Dani Alves kick a ball against Sporting Gijon during their Spanish first division soccer match at Camp Nou stadium in Barcelona

Ja fa dos dies que el Barça va perdre la final de la copa del Rei, després de dir adéu a la Champions uns dies abans. La lliga està més que difícil però no és això el més preocupant.

Guanyar la lliga l’any passat va tapar les carències del primer equip d’un club que ja no és més que un club. Els valors s’estan perdent més ràpidament que un sprint d’en Bale i els moviments (o no moviments) de la junta directiva han creat total desafecció amb els socis blaugrana.

Al soci no se’l pot enganyar i ara ja no són només quatre els tribunerus que critiquen dia si dia també des del seu seient que acostumen a posar lliure pel turista de torn. I és que els diners encara surten de la gallina dels ous però es gasten en fitxatges obscurs que no s’expliquen fins que ja no hi ha més remei i després ja és massa tard.

Ser president del Barça no deu ser gens fàcil però ‘al loro!’. Perquè n’hi ha que no ho van fer tan malament com ens pensàvem i podem dir amb el cap ben alt que efectivament ‘no estábamos tan mal’.

El senyor Rossell no va plegar per les amenaçes ni per res de l’estil. Va plegar per les pressions d’uns companys de junta que van veure com els seus milionaris avals perillaven pel cas del fitxatge d’en Neymar. Al Sandro ja fa temps que li calia una cura d’humilitat i res millor (o pitjor) que rebre-la dels seus companys de confiança.

Em podria extendre molt més amb el tema extra-esportiu però també està bé parlar una mica de futbol. Un dels pocs “errors” que va tenir el bo d’en Pep Guardiola és, des del meu punt de vista, mimar en excés a Leo Messi. En Pep és molt llest i sabia que en Leo era el jugador que marcava les diferències, però què passa quan Messi no juga bé? Que no hi ha res a fer. I així ha estat durant el moment més important de la temporada.

Però què li passa a Leo Messi? Hi ha opinions per a tots els gustos però jo ho tinc força clar. Messi és com un nen petit que juga molt bé a futbol però és un nen petit. Això vol dir que si el nen està enfadat no vol jugar al màxim perquè està enfadat i aquesta és la seva forma de demostrar-ho. És allò de “què et passa, nen, per què estàs enfadat?”. Al que el nen respòn: “vull la pilota!”.

I per què està enfadat el nen Leo Messi? Perquè l’han deixat de mimar. Ja no és el nen maco preferit de la directiva ni de l’entrenador. Ja no és aquell nen intocable i mimat de Pep Guardiola.

I Leo Messi ja no és aquell nen mimat perquè aquesta junta directiva vol vendre’l, vol treure pasta del nen de les gallines d’or. Vol aprofitar que algú estar disposat a pagar els 250 milions d’euros de la seva clàusula de rescissió i treure molta, molta pasta on tothom pugui sucar cullerada.

La jugada de la junta directiva és rodona. Aprofitar la boníssima relació que hi ha amb el patrocinador Qatar per negociar i aconseguir que el conegut jeic àrab president del PSG desembotxaqui la xifra astronòmica.

Començant a parlar esportivament me’n vaig a la part no esportiva i per alguna cosa serà. Esportivament parlant hi ha decisions que no s’entenen i errors de planificació que encara s’entenen menys. No pot ser que un jugador de la casa amb tant de futur i molt de present com Sergi Roberto estigui calentant banqueta com ho ha fet en un any on se li va prometre que jugaria. Es va prometre però no passa res, és jove i ja jugarà. Però potser ho farà en un altre equip, cansat de les falses promeses. Com en Thiago, un crack que se’n va anar perquè inexplicablement no se’l va saber convèncer.

I en Bartra? El millor jugador de la final de Copa que va jugar mig lesionat, l’únic junt amb Neymar que va demostrar orgull blaugrana. En Marc és un central com una casa de pagès que ha d’esperar que es lesioni en Piqué per demostrar que pot ser el central titular del Barça durant molts anys. Quina pena, no saber tenir suficient tacte amb aquests jugadors que senten els colors i que tant ens poden donar en un futur proper o al mateix present, com ja s’ha demostrat.

Parlant de Neymar, per mi una de les grates sorpreses de la temporada. El critiqueu molts i sense raó. És molt jove, és el primer any que juga a Europa i tots sabem de les diferències entre el futbol del vell continent i el Brasil. Les expectatives posades en ell són altíssimes, és un dels jugadors més mediàtics del món i després tot l’enrenou al voltant del seu fitxatge. Tot això sumat al fet que al costat té a un nen anomenat Leo Messi a qui, per molt que ho negui, no li agrada haver de compartir vestuari amb figures que li poden fer sombra.

La situació de Neymar no és fàcil però ell sempre ha donat la cara, amb més o menys encert (jo crec que força). Lluita com el que més, intenta encarar a l’1×1 com ningú i intenta marcar com el que més. Però clar, quan perd una pilota o falla un xut tot són crítiques. Quina llàstima de tribunerus i no tan tribunerus que critiquen a Neymar mentre n’hi ha d’altres que es riuen de nosaltres a la pròpia cara, com és el cas d’en Cesc.

On és en Cesc de l’Arsenal que es deixava la pell al camp? Quan el veig jugar amb aquesta llei del mínim esforç no puc deixar de comparar-lo amb en Gerard Lopez. I és que el Gerard del València no es va tornar a veure mai vestint de blaugrana.

I què dir de Pinto. Conec gent que no juga a futbol i que xuta millor que ell. L’altre dia vaig anar al camp i de debò que no m’ho creia. La desconfiança que trasmet en Pinto amb la pilota als peus influeix molt més del que sembla. I el més greu de tot és que sembla que li doni gust, atrevint-se a driblar atacants de l’equip contrari al més pur estil Higuita. Volem un bon segon porter o un bon animador?

I no puc acabar sense mencionar una jugada que es va donant força durant la temporada però especialment a la final de Copa. El senyor Dani Alves centrant bé una de cada tres vegades. I quan centrava bé no hi havia ningú rematant. Per tant, no se de qui és l’error però alguna cosa falla quan un lateral centra i centra i no hi ha cap jugador rematant. És l’analisi més simple que fins i tot un nen pot fer. “Papa, per què centra tant l’Alves si no hi ha ningú per rematar?” – “No ho se fill, no ho se, fa massa temps que no entenc moltes coses que passen en aquest club que ja no és més que un club”.

 

Àlex

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Dallas Buyers Club, un drama real amb un protagonista sensacional

cartell Dallas Buyers Club

Avui he anat a veure Dallas Buyers Club al cinema Renoir Floridablanca. La història, que és real, no deixa indiferent i fa pensar. El protagonista, en Matthew McConaughey, ho borda durant els 117 minuts que dura la pel·lícula. I en Jared Leto no es queda curt amb el seu paper de travesti. I és que només aquestes dues (oscaritzades) actuacions ja valen el preu de l’entrada.

AMF_7277 (341 of 376).NEF

Com reaccionaries si et diguessin que tens el VIH i només et queden 30 dies de vida? Aquest és el punt de partida d’una història amb un ritme ascendent, que emociona, diverteix i on aprens coses d’una malaltia a la que encara no s’ha pogut trobar cap cura.

Dallas Buyers Club Virus de la Sida

En Ron (el protagonista), en la seva lluita per superar la malaltia i gràcies al seu caràcter incansable, intenta desemmascarar els interessos de la indústria farmacèutica, amb més o menys èxit. Els seus mètodes no són del tot legals però això què importa a qui li queden uns dies de vida?

AMF_5039 (353 of 492).NEF

Dallas Buyers Club no és una pel·lícula super imprescindible però si que és una interessant història, dramàtica i amb tocs d’humor, per passar una bona estona. Amb una actuació espectacular d’en Matthew McConaughey en el seu paper de Ron, un home xulesc i groller que es fa odiar al principi però que acaba per fer-se estimar a mesura que va ensenyant el seu gran cor que tant amaga. I és que tots coneixem algun Ron, oi?

Dallas Buyers Club protagonista secundària

Ah, i una recomanació: aneu a veure-la en VSO, que he vist el tràiler en castellà i la veritat és que perd molt.

Fins a la propera,
Àlex

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized